Per començar

“La utopía está en el horizonte. Yo sé muy bien que nunca la alcanzaré. Si camino diez pasos, ella se alejará diez pasos. Cuanto más la busque menos la encontraré, porque ella se va alejando a medida que yo me acerco. ¿Entonces para que sirve la utopía? Pues para eso sirve la utopia, para caminar.”

Eduardo Galeano, citant Fernando Birri

Fa poc que camino, fa poc que m’he adonat que camino, i fa poc que sé que vull caminar. Jo no tinc tant clar que mai arribi a aconseguir-la, i noto que com més camino més a prop la tinc.

Camino xerrant amb el neteja-sabates de la plaça d’Armes de la ciutat de Isca, Perú, camino en les reunions de la Frente de Lutas de Goiânia, camino venent polseretes de macramé a Aracajú, camino descrivint els contrastos de Salvador, camino sent quasi ofegada per dos nens Karajá al riu Araguaia, camino prenent unes cerveses amb un antropòleg argentí addicte a la coca, camino fent fotos de l’assentament del Moviment Sense Terra a Mato Grosso i camino editant les imatges de la biodiversitat en perill de l’Ilha do Bananal. Camino de mil maneres i de vegades camino caminant. És fantàstic caminar, dona sentit a la petita esfera de la vida que en té.

Camino admirant un salt d’aigua de tres-cents cinquanta metres, camino avançant amb el vent del desert en contra, camino mentre m’escalfa i m’il·lumina el foc a la nit i camino abraçant la terra immersa en una altra dimensió. La terra el meu cos, l’aigua la meva sang, el vent el meu alè i el foc el meu esperit.

Potser perquè visc en una il·lusió, perquè sóc una idealista en el sentit més romàntic. Potser perquè sóc tant afortunada que en general sempre he aconseguit el que m’he proposat, o bé he aconseguit allò que s’ha convertit, durant el camí de l’objectiu inicial, en el nou repte. Potser perquè al meu voltant veig molta gent que també camina, i avança, o millor encara, es transforma a diari. Perquè són molts els que lluiten. Per menjar, per passar la nit uns, i perquè la situació d’aquests últims canviï uns altres. Potser perquè penso que està arribant l’hora, perquè siguin els Maies o siguin grans pensadors d’avui, augurem una gran presa de consciència, una nova etapa.

Potser perquè estic menys boja que la resta, potser perquè em sento bé amb mi mateixa i per tant vull dedicar-me a que se sentin bé les forces del món. Potser perquè així és: la qüestió és que jo sento que és possible. Que, sense arribar a atrapar la utopia, que així deixaria de ser-ho, podem canviar el món.

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized and tagged , , , . Bookmark the permalink.

2 Responses to Per començar

  1. npamiesm says:

    I tant! Segur que tu i moltes persones com tu el món canviarà i avançarà, dibuixant utopies i camins, amb energia i ganes, i sobretot caminant. Ho fas molt bé, endavant!

  2. Ara ja fa més temps que camines.
    Des d’aquest, en realitat proper, agost del 14 has caminat molt, Galeano sempre al sarró (no sé si físic o ideal, però segur present), i vas fent el teu camí a la utopia, que tu dius que no ho és tant, perquè et sembla que la tens a tocar… i això és el que té de bo, el que empeny a seguir, a seguir sempre…
    Que els déus, els que siguin, els que vulguis que siguin, t’acompanyin.
    Abraçada gran!

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s