“POR I ACCIÓ” – La dictadura de prop

Context: presons polítiques a Goiânia 23 de maig de 2014

“La meva mare, tota paranoica, s’ha posat a amagar llibres avui.”

“El Tiago ja està fora de la ciutat, pots estar tranquil·la.”

“Escolta, si la Gioavanna necessita refugi polític, el pare d’un col·lega que va lluitar en la resistència clandestina durant la dictadura, sap d’un lloc tranquil.”

“No et preocupis, estàs fitxada però no en la llista de busca i captura.”

“Treu la bateria del mòbil i presentat abans d’entrar a la reunió.”

Se m’ha fet estrany sentir frases com aquestes fora de les pel·lícules sobre maquis o llibertàries. Amagar llibres, fugir de la ciutat, haver d’identificar-se entre amics,  i ni diuen democràcia. Però al Brasil, com a tot país, hi ha diverses realitats. Alguns segueixen muntant el mercat cap a les set del matí, venent durant tot el dia, i desmuntant-lo cap a les sis de la tarda. Altres segueixen netejant la casa, fent el dinar i alienant-se unes dues hores davant la televisió abans de fer el sopar i seguir netejant.

Tot plegat sense haver tingut cap notícia de que hi ha tres nois de 19 anys que ara es lleven, si han pogut dormir, en una cel·la de la Casa de Presó Provisòria de Goiânia. A les sis del matí, la policia, de metralleta i emmascarada, irrompia a casa seva amb l’ordre d’escorcollar i detenir per danys qualificats, incitació al crim i pertinència a banda o quadrilla. El dia abans el govern federal de Dilma Rouseff aprovava una nova llei antiterrorista dins el context de la Llei General de la Copa – des de quan esdeveniments esportius, o la FIFA vaja, poden canviar al seu antojo la legislació d’un país? – , a vint dies de l’inici de l’esperadíssim Mundial. Eren els tres membres amb més empenta i millor oratòria de la Frente de Luta pelo Transporte Público, altrament dits, líders del col·lectiu. També han regirat i confiscat alguns objectes a casa d’altres companys. I resten cinc mandats de busca i captura per ser executats.

Hi ha diverses possibilitats de reacció després d’un acte repressor notori per part de l’Estat. Parlaré de dues: por i acció.

Nanes eliminant el seu facebook o treien el “me gusta” de la pàgina de la Frente de Luta. Nanos amagant-se a casa d’amics de coneguts. Tots els col·lectius, organitzacions i fins i tot partits simpatitzants de moviments socials escrivint notes de repudi, buscant contactes per comptar amb recolzaments i signatures. Plors i nervis. Trucades. Mil versions dels fets. “Són quatre detinguts”, “no, tres”. “Un ha estat detingut però no està a la comissaria”, “l’estaran cosint a hòsties en alguna cantonada”. “No, no l’han arribat a detenir, està amagat a la casa d’estudiants de la universitat perquè allà la policia no té potestat per entrar-hi”, “A mi m’han dit que se n’ha anat a Brasília”…

Pànic, que crea aïllament en grups petits de molta confiança, i es tradueix en la desarticulació d’una resposta a l’atac als drets i llibertats que alguns pensàvem que teníem. Pendents, cada ú des de la seva pantalla, de noves publicacions, d’actualització d’informacions, de noves detencions; sense poder dormir, sense saber ajudar. Nusos a l’estómac, de l’estil “estarà bé allà dins? L’hauran torturat?”, “Hi haurà controls a la carretera? Haurà arribat a casa del seu contacte?”, “No truca perquè no el trobin, o no truca perquè l’han trobat?”. “Seré jo la següent? Estaran veient el contingut de les meves converses privades al Facebook?”. Tensió amarga. Allà on vas, tu només vols parlar d’un tema i t’importen ben poc la resta, quan una persona, veient que tens una nova informació, no s’interessa pel tema, perd el teu respecte, i quan topes amb un discurs tipus “Normal que els detinguin, si cremem autobusos!”, per moltes nits de guitarra i riures que hi hagis compartit, no pots contenir una reacció de to exaltat – o crits – defensant l’ideal. Bé, depèn, provenint d’un individu la ideologia del qual mereix per tu el mateix respecte que una hamburguesa del McDonald’s, pots perfectament arribar a dir-li “sí, tens tota la raó”.

I arriba l’impas entre la por i l’acció: s’ha convocat una reunió, serà l’endemà a la Facultat d’Educació, a les dues de la tarda. En una altra situació, és més, un dia abans mateix, no et plantegaries res més enllà de si no et coincideix amb cap altre compromís. Ara tots els altres compromisos han quedat enrere, en una altra dimensió, la realitat social creada per la rutina diària, per les activitats que creen el temps, els mesos, els dies de la setmana, si festiu o dia feiner, fins i tot les hores, s’esvaeixen en una nuvolosa pesada amb un únic pensament. I arriben les inseguretats i les incerteses: “Serà perillós anar-hi?”, “Hi haurà policia esperant a que alguns, com formiguetes, arribem allà per ser detinguts?” “ Hi haurà p2 -policies de paisà- a la reunió, que faran servir el que digui en contra meva després?”. És més, “Faré tot el trajecte fins allà i em trobaré que no hi ha ningú, o quatre gats, i em sentiré encara més sola?”.

I és que et sents sola. Les diferents realitats es manifesten al teu voltant més pròxim; ja són les 3 del matí, alguns també sensibilitzats amb la causa però menys preocupats o amb més experiència a la motxilla activista ja dormen. Així que, en aquell moment, mentre tu, davant la pantalla, llegeixes tota la (des)informació publicada sobre la operació policial i les diverses interpretacions, dones voltes a si anar a la reunió o no, fas mil elucubracions sobre què els passarà, què et passarà, et reafirmes en la teva paranoia, després la negues… Mentre aquesta massa grisa va canviant de forma a la teva ment, a la sala d’ordinadors de la casa d’estudiants – no t’has atrevit a dormir a casa -, a una banda hi tens un friki viciadíssim a un joc de roll, i a l’altre una noia comentant el volum del cul de la finalista de A Voz do Brasil. Solitud: ”Ningú més veu el que està passant?”, casi bogeria: “Serà que estic paranoica i en realitat no n’hi per tant?”.

Al matí següent les dificultats per somriure continuen. L’instint paranoic – o realista – porta la teva mirada cap a la finestra i cap al carrer. “No hi ha policia, i pel menys ha sortit el sol”, amb pluja tot empitjora. El primer que fas és comprovar si hi ha nova informació. Després torna la lluita interna de si anar o no a la reunió. “És una puta reunió! No és pas crim anar-hi, pots anar-hi! Hi has d’anar! Si et quedes a casa seguiràs en el mateix estat d’incapacitat, inutilitat i paranoia, almenys allà trobaràs a companys de lluita”, “I potser em trobo al repressor també…: millor no anar-hi, tampoc farà cap diferència la meva presència allà, i quedant-me a casa m’estalvio qualsevol possibilitat d’enrenou…”

Abans de dirigir-te finalment cap a la parada d’autobús et passen pel cap els tres col·legues empresonats. “A ditadura nunca acabou!” repetia sempre un a les manifestacions. Ni tan sols s’ho creia prou quan ho cridava…

I quina sort, al mateix autobús, després de gairebé dues hores d’espera, també hi puja un figura excepcional, coordinador d’un antic partit comunista, que es dirigeix cap al mateix lloc. Primer et tranquil·litza, a ell no l’havies vist mai en una reunió de la Frente de Luta, i sempre éreu quatre arreplegats, així que, com a mínim, hi haurà un arreplegat més. Després les seves paraules augmenten la teva paranoia; tot i treure-li ferro al tema – es tracta d’un home d’uns 65 anys que ja ha sigut pres polític durant la dictadura – et repassa una informació: “l’activitat política per part d’estrangers és totalment il·legal al Brasil”. I tu que et pensaves que per ser europea ja gaudies de privilegis. I que per ser estrangera tenies menys possibilitats de ser detinguda, per intentar evitar qualsevol conflicte internacional. Ben equivocada que estaves. Però bé, diverses altres informacions interessants descobreixes amb aquest home, i el simple contacte social d’una altra persona per la que, els fets del dia anterior, han adquirit l’esfera principal de la seva activitat mental en aquells moments, ja és molt tranquil·litzador.

I arribeu, i  pam! La reunió s’ha traslladat a l’auditori perquè no s’hi cabia a la sala! Hi deuen haver unes 200 persones! Cares conegudes, professors, advocats, pares, mares, amics, companys. Quina alegria, egoista en un primer moment: no estic sola! Eufòrica en un segon moment: la por l’hem passat tots, i ara tots junts, passem a l’acció.

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s