De Cabo Polonio a Valizas

Un home fa l’amor amb la seva guitarra. Llum tènue i una melodia existencial surten de la seva cambra. Jo miro el cel gris que s’ha llevat a Valizas des d’aquest petit ranxo en el que vaig fer cap ahir gràcies a la llei natural dels encontres. Havia sortit a passejar per la platja des de Cabo Polonio, sense un duro ni un tros de pa.

Em vaig trobar l’home que ara acaricia aquestes notes dolces davant del Don Guillermo, un dels mil naufragis de la costa de Rocha. De seguida parlàvem sobre la llibertat, el camí i la transformació espiritual que s’acosta. Després de recollir unes algues ajupits a les roques d’una de les tres puntes del trident de la Punta del Diablo, vam seguir caminant fins al seu poble. Cuinaríem uns bunyols d’algues al seu ranxo.

I quin ranxo. Ara me’l miro bé… deu fer cinc metres de llarg per tres d’ample. Una antiga boia de vidre, una altra d’alumini, penjant. L’argolla oxidadíssima del pal major d”una goleta del segle XVIII. La boca oberta d’una corbina negra que en sortir de l’aigua fa uns 15 anys pesava 24 kg i amb la que es van alimentar 25 persones en el seu moment. El seu cap dissecat en formol sembla ara de bronze. Eines d’origen natiu – qui sap si dels Churrúa, dels Chaná o dels Guenoa, no en queda cap a l’Uruguai que ho pugui reconèixer -, rescatades del fons de l’oceà en travesses per alta mar a cop de brac de crol. Almenys 1.000 anys de corrents marítims impreses en una pedra treballada que s’hauria emprat per moldre, picar.

Tornaré a la caseta de la taulada verda de Cabo Polonio amb nous aprenentatges i un company de camí més. Allà em sentiré de nou com una ànima absorbent de tot i de tothom i agrairé la bellesa de ser una eterna aprenent. Aquest racó del món despren una sensació transcendental constant. La llum de la lluna plena reflectida en les onades m’obliga a respirar profund. Conec el que sigui que té de diví aquest planeta. Estic en una illa enganxada a la resta del món per dunes plenes de misiticisme. A quants ha inspirat aquest indret…

“Un faro quieto nada sería.
Guía, mientras no deje de girar.
No es la luz lo que importa en verdad,
son los 12 segundos de oscuridad”

Jorge Drexler,  12 segundos de oscuridad

Advertisements
This entry was posted in literatua poética, naufragios, Uruguay and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

One Response to De Cabo Polonio a Valizas

  1. cada vegada escrius millor, Berta

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s