Visc a Corinto

Estic aquí, a l’altra banda de la tassa de cafè que et prens en un petit espai lliure dins la teva apretada agenda occidental. Ja fa mesos que creixen els fruits, vermells i grocs, ben enganxats a les branques dels milers i milers de mates plantades al nord del Cauca colombià. I amb les pluges d’abril ja han madurat prou perquè comencin les llargues jornades de recollida. Si la família nuclear no dóna l’abast, sovint perquè algunes de les seves membres estan ocupades tallant marihuana o bevent a la taverna del poble, s’avisa a les veïnes de la vereda de que poden venir a jornalear. Paguen a uns 400 pesos colombians el quilo: el que treballa de valent pot aconseguir uns 15.000 pesos per dia, aproximadament 5 euros. Una barra de pa costa 2.000 pesos i la gasolina ara està a uns 2.200 el litre.

Estic aquí, al primer esglaó de la cruel cadena que du la marihuana des de l’agricultor colombià fins a l’adolescent que es fuma el seu primer porro al callejón del barri. Cada cop que baixo al poble travesso amb la moto flaires d’aquesta herba tan rica però que tanta pobresa crea. I estic aquí, on la fulla sagrada dels pobles andins és prostituïda per elaborar una pols blanca que enfarina el nariu de tants empresaris al món i el tràfic de la qual crea un entremat sanguinari de relacions a escala mundial. Fins i tot arriba a ser difícil trobar fulla de coca torrada per mastegar en rituals espirituals; portar-la a les cuines de cocaïna cotitza molt més. I per acabar-ho de contaminar, algunes organitzacions, fins i tot d’entranyables voluntaris nord-americans, fumiguen les plantacions d’aquesta espècie mil·lenària amb glifosato. Per acabar amb el narcotràfic diuen. No dubteu mai de que Monsanto està darrere de tot gran negoci inhumà.
Visc a Corinto, al combatiu departament del Cauca, Colòmbia -poseu “Corinto Colòmbia” al google imatges per entendre’n l’essència. M’acull amb amor una família indígena, camperola. No tots els camperols es consideren indígenes, però gairebé la totalitat dels indígenes són camperols. Aquí, a les cinc del matí comença la jornada per a la mestressa que es lleva per començar a cuinar. Cap a les sis el senyor i els fills mengen un bon plat d’arròs amb llenties o fesols, patates i, quan n’hi ha, un tros de carn o peix de riu. I cap a la finca, amb la roba més apedaçada que tenen i botes d’aigua per avançar entre el fang. Segurament amb una ràdio penjada per entretenir-se mentre repeteixen la mateixa activitat durant hores. Collir cafè no té massa misteri, la complicació, a les serres on les comunitats indígenes s’han anat veient arraconades amb l’avançada dels terratinents, és treballar en pendent. Equilibris per anar recollint fruits, plogui o bulli el sol sobre els seus caps. De tant en tant potser parin i es donin el plaer de menjar-se una guama, una guaiaba o alguna altra fruita fresca que recullin de l’arbre que els fa ombra.

Més tard o l’endemà passaran els fruits de cafè per la moledora perquè en surti la pellofa, el netejaran perquè romangui només el gra i el deixaran eixugar al sol, removent-lo cada poques hores i tapant-lo cada vegada que plou. Això cada dia durant la temporada de cafè. Quan sigui la temporada de coca ja us explicaré com és. Són els dos cultius més comuns per aquesta zona juntament amb la marihuana. Sembra, cuida i recull. Tota la vida. Als 65 anys i amb un somriure a la cara l’amo i senyor de la caseta de canya i fang, Don Maximino, m’assegura que d’això es tracta la vida i que ell morirà treballant. Perquè després diguin que els indígenes són uns mandrosos. Quan es pot, perquè hi ha temps, diners pel transport, i no plou, es baixa al poble a fer la remesa del mes; arròs, sal, panela, oli. Poca cosa perquè la major part del que necessiten encara ho poden extreure de la terra pròpia. Qui sap si per massa temps: les grans mineres ja tenen permisos per explorar aquest territori, extremadament ric en minerals. I ja se sap que d’explorar a explotar hi van un parell de lletres. Elles, el narcotràfic, el conflicte armat i la lògica extractivista neoliberal han anat reduint aquestes comunitats que sempre s’han mantingut en peu de guerra i que continuen resistint. Ara bé, les víctimes mortals són setmanals sinó diàries.

Són cinc, set, nou germanes. Sovint repartides pel país; potser no es veuen durant anys. I per més que visquin sota el mateix sostre de vegades no saben res les unes de les altres. La centenària tradició d’opressió colonial i estatal ha deixat una trista herència de resignació al treball i manca de salut emocional, almenys en l’àmbit familiar. Afortunadament a nivell col·lectiu i comunitari s’ha construït una forta tradició de lluita, resistència i alegre rebeldía per combatre-ho tot plegat. Però no, sovint no hi ha massa comunicació, i menys mostres d’efecte entre les familiars. Per exemple, no saben ben bé si no celebren els aniversaris o el Nadal perquè no són costums culturals pròpies o perquè no hi ha ni hi ha hagut recursos ni esperit de celebració per fer-ho. El cas és que tampoc celebren els solsticis o altres festes originàries. Darrerament a través de l’organització indígena regional s’estan recuperant rituals importants que s’havien perdut socialment però no espiritualment. Cada mes d’agost se celebra a alguna de les reserves indígenes del nord del Cauca el Saakhelu, ritual de pagament a Uma Kiwe, la Mare Terra.

Així que hi ha molta mobilitat poblacional, i l’origen és la precarietat laboral –o vital- de manera que en podem dir desplaçaments forçats, que se sumen als milers de desplaçaments forçats comptabilitzats oficialment a causa del conflicte armat colombià. Indígenes, afrodescendents i descendents d’europeus en una nació mesclada i barrejada a la força històricament i geogràficament, en el temps i en l’espai. I en l’àmbit agrari, quan no hi ha feina a una banda les camperoles se’n van cap a una altra, a hores de distància. I si en aquesta altra banda, un jove agricultor, té una bona ratxa perquè puja el preu de la coca, hi coneix una pubilla per casar, hi troba una terra econòmica i hi cria una descendència, ja tenim a nuclis familiars que es van disgregant.

I passen els anys i un dia un dels fills se’n va a conèixer els seus avis, àvies, tiets i tietes, a les terres d’on un dia llunyà el seu pare va marxar. I en aquestes terres originàries ell es converteix en un familiar que ve de lluny, al que potser ja havien vist un parell de cops de petit o tan sols en fotografies. I arriba sense avisar, potser perquè no ha tingut com; no té números de telèfon o no té telèfon. O potser perquè no ha volgut; perquè si avisa qui sap si els familiars es donaran la molèstia de fer la cuina –de canya i zinc- més gran, de matar una vaca o de comprar una flassada nova. I en arribar cal reconèixer-se; “Sí, el meu pare és el germà del teu pare”, “Ah, tu ets el més petit?” “No, sóc el del mig, darrere meu n’hi ha dos més encara!”, i converses per l’estil. I mataran una gallina per fer-li honors a la visita i ell reconeixerà la manera semblant de cuinar, o d’ordenar la llenya o de teixir la xarxa de pescar del seu pare en la dels seus tiets.

I una de les primeres coses a preguntar-se serà: “I com està la família, estan tots vius?”.

Advertisements
This entry was posted in América Latina, Camponeses, Colombia, cultius il·lícits, Monsanto, Nasa, política, pueblos indígenas, Uncategorized and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s