Esmorzar desplaçat

Hi ha un senyor assegut al padrís d’una casa abandonada en un camí de terra que dóna a la carretera. Sosté una ampolleta de plàstic plena de “tinto” -cafè- i menja una “masa” fregida. Quan em torna els “buenos días” m’adono de que és cec. El bastó de fusta és al costat d’un gosset negre d’expressió fidel. Ha vingut a esmorzar aquí, més tranquil, perquè la seva finca dona a la panamericana i “con tanto gas y conflicto, uno emferma, que yo estoy con 81 ya”.

Fa quatre dies que la carretera està tallada. En aquest tram del Nord del Cauca són indígenes nasa. Camperols i comunitats afrodescendents tallen altres vies del país, prop d’unes 30. Són dies intensos a Colòmbia, dies de Paro Agrario indefinit: carreteres bloquejades, disturbis sanguinàris, sectors urbans que es sumen a la vaga, camioners i comerciants indignats i ridícules meses de negociació entre ministres i caps acomodats de les organitzacions socials. Però els que amunteguen troncs, pedres i filferros a les carreteres no han deixat els seus cultius per negociar els seus drets. Estan aquí per exigir, i ja s’hi han deixat la vida de tres companys.

“Cuando uno está con Dios, con la virgen y con los ángeles no pueden con él. A mi me intentaron matar en el hospital, el patrón lo hizo, para no pagarme la pensión. Pero no pudieron. Es un don que Dios me ha dado, no es por guapesas ni nada. Mandé una carta a Uribe y luego una a Santos pero no me hicieron caso. De esa quedé ciego y me pagaron la pensión con esta finquita y ya”. Un senyor al més pur estil García Marquez. “Con la ayuda de los Estados Unidos en el 74 si se podía. Las ayudas nunca estorban”. Un nostàlgic del Partido Liberal. “Ave María Santíssima! Todos queremos vivir, si o no? Tengo derecho a ser un adulto incapacitado, o no?”.

La vida té un valor massa efímer en terres d’eterna guerra. El cos d’un dels indígenes assassinats per L’Esquadró Mobil d’Antidisturbis (ESMAD) descansava ahir a la caseta que fa la funció de Misió Mèdica. Acordonat i salvaguarat per homes de la ONU i de la Guardia Indígena, una centena de persones de les comunitats en lluita i veïns de la zona s’acumulaven al seu voltant, xerrant, comentant. La meva inocència occidental jutjava les persones que fins i tot reien i bromejaven en aquell context. Però unes hores més tard, també entre riures, un dels savis de la tribu posava les coses al seu lloc exclamant que, “por lo menos estos murieron luchando, otros mueren trabajando!”. La mort, inherent a la vida, naturalitzada en el dia a dia colombià, senzillament perquè forma part de la naturalesa. La mala notícia és que  després de dècades de conflicte armat ja s’ha naturalitzat també l’assassinat i les massacres. I també per això segueix el conflicte, la sang demana lluita. I la pau demana justícia social.

Arriba la néta del vell cec amb un quadern d’exercicis i s’asseu al seu costat. No ha tingut escola durant tota la setmana. Ella si que podria arribar a l’escola, per més que hi hagi busos i “volquetas” del ESMAD cremats pel camí, és el professorat el que no podia arribar a l’escola, i encara bo que ràpidament han reaccionat i s’han unit a la vaga.

El vell ja ha viscut de tot i l’experiència l’ha portat, entre “lucidez y psicosis”, més aviat cap al derrotisme.

“Esto ya no tiene arreglo. Esto ya son profecias: el mundo nunca acaba, o digo mentiras? Pero esta generación si. Como cuando mandó Dios el gran diluvio”.

Advertisements
This entry was posted in lucha, Nasa, paro agrario, política, pueblos indígenas and tagged , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s